Archivo de la etiqueta: reflexió

TAC i bona educació

Aquesta presentació que ha fet en Jordi Adell, doctor en filosofia i mestre de Ciències de l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló, ens fa reflexionar sobre el fet que, les TAC a l’aula, per si soles, no son garantia de res, si no van acompanyades de quelcom més, d’un canvi de metodologia que les faci eficaces. Una nova manera d’ensenyar, més atenta a la diversitat de l’alumnat i a les possibilitats pedagògiques que les noves eines que se’ns ofereixen.

Treballar en equip

En Pere Pujolàs, conduïnt un equip de luxe, segueix reflexionant sobre el treball en grup. En aquesta primera part ens explica, molt bé, què és treballar en equip, una forma senzilla d’atendre la diversitat: Web_Programa_CA-AC_Ambit_A

Diversitat irreversible

La ‘diversitat’: un fet irreversible per Neus Santmartí

El problema de les postres aules és la diversitat. Hi ha alumnes molt diversos: des dels que no volen aprendre als que no hi estan en contra; des dels que postren moltes capacitats per aprendre als que tenen mancances de molts tipus; des dels que viuen en famílies i ambients que valoren poc l’aprenentatge als que tenen pares i mares que els estimulen i ajuden constantment; des dels que tenen bons hàbits de treball als que no saben ni seure a classe; etc. etc.

• Quines propostes organitzatives són millors?

No hi ha propostes bones o dolentes, sinó idònies en funció de les característiques tant de l’alumnat com del professorat d’un centre. Per tant no té massa sentit donar normes que després no es poden aplicar. Crec que la decisió en aquest camp hauria d’estar en mans del centre -autonomia-, i ser avaluats els resultats. Si funcionen, endavant, i si no, consensuar projectes i ajudes per millorar-los. Les decisions depenen també del professorat, de les seves aptituds i formació. Si és divers l’alumnat també ho és el professorat i no tothom pot fer el mateix.

Des del meu punt de vista la millor opció és la de tenir tots els alumnes a la mateixa aula, amb una organització de tipus cooperatiu i amb un suport puntual d’un company que entri a algunes classes i ajudi, de comú acord, a alguns dels alumnes en la realització d’algunes tasques. Crec que en tot el que és el procés d’anar aprenent quelcom nou és millor treballar conjuntament, encara que uns aprendran més que d’altres i fins i tot sembli que uns no aprenguin res.

Però alguns alumnes molt desmotivats i que són ‘objectors’ en la realització de cert tipus d’activitats és millor fer grups als quals plantejar un currículum i unes activitats molt diferents, sense però deixar de banda l’objectiu que aprenguin continguts rellevants i sempre que em vegi capaç de que aprenguin més estant separats dels altres companys-, ni que amb alumnes amb greus deficiències intel.lectuals calgui una atenció especialitzada.

Quines solucions viables servirien?

Organitzatives de centre, donant molta més autonomia en relació a l’aplicació del model organitzatiu en funció d’un projecte i a l’adscripció de professorat que l’ha d’aplicar. Atendre la diversitat no és el problema de cada professor a la seva classe sinó del centre. I sempre en relació a l’aplicació de sistemes d’avaluació que possibilitin reconèixer els punts forts i els febles de la pròpia pràctica.

Organitzatives d’aula, prioritzant que el professorat aprengui tècniques sobre com gestionar una aula, tot i que això no només és un problema de recursos o tècniques, sinó de convenciment: si no es creu en el treball en grup i en el valor de la cooperació, els alumnes no aprendran a treballar en grup ni el valoraran –al contrari potser si, però no és segur-). Caldria donar molta més importància (‘perdre’ temps) a la construcció de les normes de treball i de convivència del grup.

Didàctiques, seleccionant molt bé els continguts a ensenyar (preguntant-me si són rellevants o si el professor que ensenya l’assignatura que ve al darrera sap allò que pretenc que tots els meus alumnes aprenguin), diversificant el tipus d’activitats per tal que tots puguin trobar alguna que li agradi, que ‘l’enganxi’, donant molta importància a la detecció de les dificultats, a entendre per què les tenen, a posar remei ràpidament per tal que no es transformin en una dificultat insuperable, tenint molt en compte l’afectivitat de cada alumnes, les seves necessitats mocionals…

L’aprenentatge dels continguts culturals és una activitat complexa (i no espontània). No és el resultat de l’aplicació de fórmules simples i mecanicistes. Més bé es tracta d’obrir molt el camp d’actuació amb opcions ben diverses per tal d’augmentar la probabilitat que es produeixi.

Programar competencialment

compe.gif

Aquest powerpoint sobre “Programació i competències” pot ajudar a una reflexió sobre la raó de programar d’una manera nova, i com fer-ho.