Archivo de la etiqueta: enric

Junts a l’aula: resum personal


Us vaig prometre que convertiria les conclusions del debat sobre la segregació a les aules, que va tenir lloc a la Fundació Bofill, amb professionals del món educatiu de la rellevància de l’Enric Casas, per exemple, en un parell de fulls que poguessin servir de debat i discussió en un assessorament a l’escola o institut. Aquí us els deixo: junts aula

Junts a l’aula!

La Fundació Bofill va promoure darrerament un debat sobre l’escola actual i si era viable una escola comprensiva, inclusiva, pública i de qualitat. Les conclusions del debat les teniu en un document sense desperdici, fantàstic i aclaridor: Junts a l’aula. No deixeu de llegir aquestes conclusions finals de l’informe de la Fundació Bofill sobre escola comprensiva, és a dir, integradora, multinivell, multiàrea, inclusiva… i per això, competencial i creativa. Sabem, a més, que l’administració educativa fa molt de cas del que diu la Fundació Bofill i que, sense cap mena de dubte, tindrà molt en compte el que s’hi diu. autors son ben coneguts, com ara l’Enric Casas, una de les ments més lúcides del nostre panorama educatiu. Cal anar avançant cap a una escola amb més atenció a l’alumnat, (a tot), amb més treball de competències, (sobretot la que fa possible l’aprendre a aprendre), més lenta, més creativa. Una escola del segle XXI.

Combatre el fracàs


Enric Roca Casas és Doctor en Pedagogia i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. A més, coordina el projecte Edu21.cat.  Ha escrit diversos articles i col·laboracions. El document que adjuntem, sobre com combatre el fracàs escolar, l’hem extret i resumit del Informe Pharos, de l’Hospital de Sant Joan de Déu.  http://www.faroshsjd.net/adjuntos/1774.2-Faros4_Catala.pdf

Una altra escola

Una altra escola és possible

Enric Roca Casas / Pedagog i coordinador del Projecte Edu 21 / http://www.edu21.cat

Una part de la desorientació i d’un cert desànim que solen manifestar els nostres mestres i professors prové de la impotència que, cada vegada amb més intensitat i freqüència, experimenten davant el repte de la gestió quotidiana de l’aula. Ens referim a aquella sensació que els envaeix quan contemplen que els seus alumnes, lluny de mostrar-se interessats per les propostes acadèmiques, manifesten una clara desídia quan no un explícit rebuig o hostilitat.

LA GESTIÓ DE L’AULA EN EL DIA A DIA, efectivament, avui més que mai, s’ha convertit en tot un repte professional i, en bona part, també personal. Els nostres estudiants troben allunyades dels seus interessos vitals la majoria de les propostes curriculars que els ofereix l’escola o l’institut. També perceben a alguns dels seus mestres i professors com uns professionals la funció primordial dels quals no és escoltar-los i acompanyar-los en un projecte personal de formació integral, sinó que els troben excessivament preocupats, alguns fins i tot obsessionats, per transmetre la matèria que toca quan toca, angoixant-se i posant-se neguitosos si el clima d’aula impossibilita un aprofitament immediat de les propostes d’aprenentatge plantejades.

ENS CAL UN CANVI DE PARADIGMA METODOLÒGIC però, més important, de concepció del que ha de ser l’escola en el segle XXI. El docent ha d’alliberar-se de l’angoixa transmissora que el persegueix. Ha de relativitzar el fet que l’alumne no pugui abastar tots els continguts o assignatures que ell considera “essencials”. En la denominada societat del coneixement, l’escola no és ni l’única ni la més fonamental institució que custodia i imparteix -reparteix- el saber. El coneixement, ara, es troba a la xarxa global i mitjançant Internet es fa assequible a qualsevol persona que disposi d’un mínim de competència informàtica i de la necessària destresa cognitiva per destriar el que és substancial del que és accessori en tota informació.

EN AQUESTA PERSPECTIVA L’ESCOLA DEL SEGLE XXI podria optar per gestionar l’aula com un autèntic espai per a l’aprenentatge de la responsabilitat individual, com un lloc privilegiat per assajar les formes de convivència social del futur en els nous marcs pluriculturals, com un laboratori on experimentar el plaer de la descoberta científica, i com un espai per a la conscienciació històrica, patrimonial, cultural i nacional. Hem de superar el model d’una aula un mestre i poder fer compatible la feina de dos o més professionals compartint simultàniament un mateix espai, encara que no, evidentment, una sola proposta d’activitat. Cal diversificar les ofertes d’aprenentatge adreçant-les a alumnes individuals o a petits grups que, amb treball semidirigit i amb ajut complementari de les TIC, puguin compartir un mateix temps didàctic no homogeni. Els centres han d’organitzar els seus recursos de forma flexible donat que el coneixement ja no és necessari “repartir-lo” en dosis prefixades i en condicions d’edat, número i mètode igualment preestablerts. Una societat canviant, polivalent i diversa com la que ja tenim necessita una escola amb aquestes mateixes característiques.

UNA VEGADA ASSOLIDA LA FITA de l’escolarització bàsica per a tota la població ja no ens serveix el model homogeneïtzador propi de l’extensió quantitativa del sistema. Actualment s’imposa adquirir unes més altes cotes de qualitat educativa. I el repte és obtenir-les respectant les diferències, potenciant tots els talents presents a l’escola i configurant projectes educatius de centre on la inclusió i l’excel·lència no esdevinguin antagonismes insalvables. Si ho aconseguim, la gestió del clima de l’aula de les nostres escoles millorarà de forma ostensible i, consegüentment, la satisfacció i la salut dels nostres mestres i professors també se’n beneficiarà.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dilluns, 23 de juliol del 2007